Skip to content

objectes desapareguts

Objectes (des)apareguts (2020)

Es tracta d’una aproximació artística als objectes en el context de les fosses comunes del cementeri de Paterna, en format audiovisual. Alguns objectes van ser lliurats a les famílies poc després que els seus parents foren assassinats, altres han estat recuperats 80 anys després, gràcies a l’ímpetu de les famílies i els treballs d’exhumació de les associacions científiques que excaven les fosses. Entre les peces es troben objectes personals, objectes de repressió i material associat.
Per a aquest treball han estat entrevistats 7 familiars: Daniel Galán, Laura Martín, Pepica Celda, MªJosé Sánchez, Raquel Gil, Amèlia Hernández i Francisco Sanz. En els vídeos narren el que evoquen els objectes i el valor que tenen per a ells/es.
També s’ha entrevistat la restauradora Tona Zalbidea del Departament de Restauració de Béns Culturals de la Universitat Politècnica de València. En el vídeo explica la metodologia emprada per restaurar el material associat a les restes de Francisco Sanz.
 

Pepica Celda amb la botelleta de son pare José Celda

Amèlia Hernández amb la fotografia de son pare George de xiquet

Aquest treball es troba actualment exposat al Centre del Carme de Cultura Contemporània de València i es mostrarà properament en centres de Berlín.

Sobre l'artista

María Amparo Gomar Vidal (1983, València)
Viu a Berlín.

És Master of Arts per la Universität der Künste de Berlín.
Formació complementària a la School of Visual Arts de Nova York.
La seva pràctica artística es centra en la memòria, el gènere i la identitat.
Realitza projectes participatius i conjuga l’art i l’educació. També imparteix tallers d’art per a diverses associacions de Berlín.
Ha exposat en ciutats com Nova York, Berlín, York, València i Alacant.
Per al seu projecte artístic “Objectes (des)apareguts”, ha rebut el suport econòmic de la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València.

Últimes paraules (2020)

És un projecte audiovisual sobre les últimes cartes que van escriure persones represaliades a les seues famílies, abans de ser assassinades. 80 anys després, els descendents -en algunes ocasions els més joves- llegeixen les seues últimes paraules.
El missatge: que les víctimes siguen recordades i que les seues famílies visquen sense rencor, tot i saber que morien innocents.
El propòsit d’aquest projecte és crear un arxiu digital amb enregistraments de les lectures.

Pilar Taberner llegint l’última carta del seu oncle avi, José Giner